Una sessió més, hem représ les pàgines de la novel·la de Carlos Ruíz Zafón, en la qual Marina i Óscar ens van endinsant a poc a poc en tot un món de misteri. Una d’eixes novel·les que et passaries llegint dia i nit perquè és una cruïlla darrere d’una altra… Així que continuarem volent saber cada vegada més, més i més del que ens va relatant…
Us deixem el fragment amb el qual hem finalitzat la sessió… què ens oferirà el pròxim divendres?
_________________________________________________________________________________
La encontré en la parte trasera del invernadero, frente a lo que parecía la entrada. Me miró y alzó la mano hacia el vidrio. Limpió la suciedad que cubría una inscripción sobre el cristal. Reconocí la misma mariposa negra que marcaba la tumba anónima del cementerio. Marina apoyó la mano sobre ella. La puerta cedió lentamente. Pude sentir el aliento fétido y dulzón que exhalaba del interior. Era el hedor de los pantanos y los pozos envenenados. Desoyendo el poco sentido común que aún me quedaba en la cabeza, me adentré en las tinieblas…
Continuará...
